QUÈ CAUSA L'ESQUERDA?

MAPA MENTAL DE LA QÜESTIÓ

Hi ha una notícia que torna a estar d'actualitat després d'un temps oblidada, l'esquerda de Barberà de la Conca. Es tracta, tal com s'explica al mapa mental aquí exposat, d'una esquerda al sòl de la població que travessa el poble i afecta a les edificacions i la calçada.

Aquest cas és únic a Catalunya, es va originar el Juliol del 2010 i encara no es tenen clars els motius d'aquesta esquerda. Cal dir que el fenomen continua actiu i de moment només es tenen hipòtesis sobre què l'ha causat.

És força clar que l'origen es deu en part a l'acció de l'aigua i al tipus de materials que es troben al subsòl. El que és difícil d'explicar és la continuitat del fet. Aquest tipus de fenomens es produeixen sovint després de períodes de pluges intenses, degut a la presència d'argiles expensives, les quals al hidratar-se s'expandeixen provocant moviments de terres. Un cop les argiles estan saturades d'aigua el fenomen es para i quan s'assequen recuperen el tamany anterior, provocant una espècie de puja-baixa al terreny. En el cas que ens ocupa sembla ser que les intenses pluges van desencadenar algun tipus d'acció que encara no s'ha aturat i  que no depèn exclusivament de les variacions del nivell freàtic. Un altre fet remarcable és que les argiles trobades a Barberà de la Conca no són expansives o ho són poc, per tant no s'haurien de veure afectades pels episodis de pluja.

En aquesta zona també trobem nivells de guix entre les argiles, els quals són solubles en aigua. Tot i així, amb els sondejos realitzats no s'ha trobat una potència de guix significativa, per tant sembla que aquesta tampoc en seria la causa. Altres materials presents són graves, amb cert grau de cimentació, també s'ha especulat amb un possible rentat dels fins presents a les graves com a explicació. Al meu entendre no sembla massa lògic pensar que un rentat dels fins pugui provocar aquesta anomalia. En casos de rentat (sovint provocats per canonades rebentades) el més habitual és la formació de dolines pel col·lapse de les capes que queden sense base sòlida. Solen ser fets aïllats i puntuals.

En aquest cas hi ha dos factors molt curiosos i desconcertants. 

1) Es produeix una esquerda contínua, en el temps i en l'espai. L'esquerda es va exiamplant i allargant. En alguns casos té més de 40 metres de profunditat.

2) Després de 2 anys i mig no es troba l'explicació al fenomen.


Aquest tipus de situacions fan de la geologia una ciència apassionant. De ben segur que aquest cas, quan es resolgui, ens aportarà més informació sobre el nostre subsòl i el seu comportament.

EVOLUCIÓ DEL MÒBIL (PERSONAL)

El mòbil ha suposat una evolució en el sistema comunicatiu els darrers anys,  el mateix aparell ha evolucionat a un ritme vertiginós. Aquesta reflexió m'ha portat a recordar com era el meu primer mòbil i m'he adonat que hi havia algunes diferències que he trobat interessant comentar aquí. Tot i que només han passat 15 anys la tecnologia i l'ús que en fem ha canviat a una velocitat vertiginosa.

El meu primer mòbil data de l'any 1997, en aquella època només hi havia dues companyies, Telefònica amb les divisions Movistar (amb tecnologia GSM) i  Moviline (telefonia mòbil analògica, per molt malament que ens soni) la qual era indicada per zones rurals. Per saber quin et calia Telefònica editava uns mapes de la península en dos colors on es veien les zones de cobertura de cada tipus de tecnologia, la digital i l'analògica, en funció de la teva zona en triaves una o l'altra. Airtel (més tard comprada per Vodafone) era l'altra companyia que operava, cal dir que fins el 1994 telefònica tenia el monopoli de la telefonia mòbil a l'Estat i a Airtel se li va fer pagar un cànon de 50.000 milions de pessetes per otorgar-li la llicència per operar, a diferència de Telefònica que no havia pagat absolutament res. Aquest fet es va denunciar a la Comissió Europea que va fallar a favor de la companyia.

A ciutat gairebé tothom tenia Movistar, dic a ciutat perquè el meu mòbil no sortia mai de casa. La percepció del mòbil que jo tenia era la d'un telèfon que servia per parlar amb els meus pares als vespres ja que al pis d'estudiants no teniem telèfon (jo estudiava a Barcelona) i gairebé mai el treia a passejar, no hi havia el concepte d'estar localitzable, recordo que els caps de setmana l'apagava i el guardava en un calaix de l'armari de la roba, aquesta rutina em va durar un parell d'anys. Un dels motius eren les dimensions i el pes d'aquelles andròmines. El primer mòbil que vaig tenir era de la marca NEC (Nippon Electric Company) que en aquell moment era revolucionari i em semblava un enginy futurista, però era de mal encabir a la butxaca. Com podeu veure a la foto no tenia excessiu glamour, això si, com a bon telèfon de l'època l'antena era extensible.

Per descomptat els mòbils calia pagar-los, recordo que el pack que vaig adquirir era el MovistarActiva quatro, costava 24.000 pessetes, uns 140 €, amb 10.000 pessetes en trucades que s'exhaurien a l'instant. Les trucades de les 4 de la tarda a les 4 del matí eren cares i la resta d'hores molt cares. En un primer moment només es podein fer recàrregues de 5.000 en 5.000 pessetes, més tard van acceptar que es fessin de 2.000 en 2.000, la qual cosa et donava cert marge de maniobra. 

Un fet interessant és que no podies escriure SMS, només rebies notificacions de la companyia però no podies escriure'n. Les notificacions eren que se t'esgotava el saldo i poca cosa més.

Calculo que durant aquests més de 15 anys amb mòbil, he tingut uns 15 mòbils, d'una desena de marques i un fet curiós és que encara mantinc el mateix número de mòbil i la mateixa clau d'accés del primer dia.  Bé, el número, pels que no ho sapigueu no començava per 6 si no per 9, i es van canviar tots a l'any 1998 crec recordar.

Per acabar us he buscat un recull del mòbils que recordo de l'any 1997, les marques que copaven el mercat fa 15 anys tenen dificultats per sobreviure o ja han desaparegut o s'han fusionat. Un exemple que l'evolució tecnològica fins i tot supera a les empreses capdavanteres.

ARQUEOLOGIA D'ESTAR PER CASA

Crec que era l'estiu del 2001 quan vaig anar a excavar a l'Abric Romaní de Capellades, per qui no ho conegui és un jaciment del paleolític situat a la comarca de l'Anoia, en un enclavament espectacular, l'excavació es fa en un cingle travertínic de desenes de metres de potència. El jaciment en aquell moment estava dirigit per l'Eudald Carbonell i en Robert Sala del departament de prehistòria de la URV. Abans de continuar, per qui no estigui avesat al llenguatge emprat, us diré que el travertí és una roca  carbonatada de ràpid creixement com la que es forma al llac de Banyoles i abric és una paraula que s'utilitza per definir un espai arresserat sense arribar a ser cova, també s'anomena bauma o balma. Un cop fetes aquestes petites anotacions us intentaré explicar en poques línies la meva experiència de 15 polsegosos dies entre pinzells i raspalls.

Font:Anoiadiari.cat

De sempre m'he sentit atret per la Història de la Humanitat i la de la Terra, així doncs, quan em va surgir la oportunitat de participar en un event d'aquesta magnitud m'hi vaig llençar de cap. Cal dir que les excavacions dutes a terme en aquest jaciment són de les més importants de la península a nivell de Paleolític. Dit això, us explicaré el dia a dia d'un excavador.

La nostra jornada era d'unes 8 hores, en les quals bàsicament cadascú es dedicava a raspatllar una quadrícula que ens havien assignat. La feina era feixuga i monòtona, et pots passar hores raspatllant sense trobar res de valor, i el que és pitjor, respirant pols a ple mes d'Agost.  Però quan tens la sort de trobar qulecom rellevant el cor se't posa a cent, és una sensació semblant a quan vas a buscar bolets i trobes un ou de reig o una tòfona, però multiplicada per 1000. Per algú que no té cap interés en la Història de la Humanitat pot pensar que trobar un nucli de quars, les restes de carbó d'un fogar, o els incisius d'un herbívor devorat per un Neanderthal no representa res de l'altre món, però per mi era molt emocionant; és una sensació indescriptible i crea addicció, quan trobes una peça t'entra el neguit de seguir excavant i trobar-ne de noves, com quan trobes una pinetell i busques la resta de la clapa. Molts de dies, al tard, et resisteixes a abandonar el teu lloc tot i tenir les cames adolorides i la gola seca, vols continuar perquè creus que està a punt d'aparèixer una altra peça, que pot canviar fer canviar hipòtesis i idees, CIÈNCIA en majúscules.

El temps passa volant, la companyonia entre excavadors és excel·lent, coneixes a molta gent interessant i de seguida t'hi avens. A més al vespre comparteixes històries, copes, rialles...cada dia et toquen les tantes i al dia següent cal matinar...Per descomptat és el pitjor moment del dia. No sé on dormen ara però nosaltres ho fèiem al pavelló del poble, havies de veure desenes de sacs de dormir aliniats amb motxilles amuntegades, semblava un camp de refugiats de les juventuts d'Esquerra.

Com que no hi havia qui es despertés ens posaven la música a tot drap i si havies anat a dormir carregat, ni així en despertaves, llavors hi havia tres mètodes de xoc, cada un més expeditiu que l'anterior, i depenent de l'estat del subjecte s'anaven emprant successivament. El primer era ruixar amb aigua freda al jove arqueòleg amb dèficit de son, el segon era llançar-li una bola de foc, és a dir un rotlle de paper de vàter encès a sobre del sac, no cal dir que els sacs sintètics tenen l'estranya costum d'encendre's força de pressa, per últim la més expeditiva i que va estar a punt de costar algun ensurt greu era buidar el gas de les bombones de butà (les taronges de tota la vida) dins del sac de la víctima. Per qui no ho sap a part de ser tòxic el gas liquat es troba a -0,5ºC o sigui que per contacte provoca a part d'intoxicació congelació. És a dir, que aplicant uns quants segons la bombona dins el sac de mòmia la víctima en sortia bastant perjudicada. Us preguntareu qui era el salvatge que utilitzava aquests mètodes més propis d'un règim nacionalsocialita, doncs el mateix Eudald Carbonell.

En definitiva anar d'excavacions seria com unes colònies per monitors, amb la diferència que al no tenir a qui tutelar acostumes a relaxar la disciplina i necessites a algú que se n'encarregui. És interessant constatar el fàcil que és alliberar-se a actituds que reprovariem  en altres circumstàncies, donat una entorn favorable tots ens tornem com els protagonistes del Senyor de les Mosques de William Golding, salvant les distàncies.

Per acabar vull dir que la primera excavació et queda gravada a la retina, anys després encara recordes moments i converses. Aquestes línies han pretès explicar, al marge de la vàlua científica del jaciment, (aquesta informació es pot trobar sense cap dificultat en innumerables publicacions). M'interessava fer un retrat, a partir dels meus records, de les vivències i el dia a dia d'un arqueòleg aficionat.

Animo a tothom que pugui que s'hi acosti, sobretot a l'agost, quan es realitzen les excavacions, hi ha un gran ambient. El 2001 erem cap a 100 persones treballant-hi.

EL FINAL DEL TREBALL FINAL

Per encapçalar aquest blog, el primer de la meva vida, he estat pensant què hi podria incloure...mentre ho feia, remenant calaixos, he recuperat el treball final de carrera que feia 10 anys que no tocava i m'he posat a fullejar-lo. Així se m'ha acudit que, en el marc de  l'assignatura comunicació científica del màster de medi ambient, fóra apropiat que la primera entrada fos l'aproximació científica més sèria que he realitzat. Per no avorrir al personal només inclouré el títol i quatre conclusions. Tot i que no descarto fer entregues per fascicles si el públic ho demana (aquesta última part pretenia ser en to humorístic).

Com a antecedents he de dir que el treball final de carrera es correspon a la carrera de geologia a la UB , em va dirigir el Doctor José María Carmona i el vaig entregar el gener del 2003 després de més d'un any de recerca.

El títol és: CARACTERITZACIÓ HIDROQUÍMICA I ISOTÒPICA, AVALUACIÓ DELS RECURSOS DEL SISTEMA GEOTERMAL DE SANT CLIMENT SESCEBES (ALT EMPORDÀ)

Com indica el títol em vaig basar en la caracterització hidroquímica i isotòpica per arribar a una sèrie de conclusions sobre un sistema geotermal sense explotar. Aquestes van ser:

La zona de recàrrega del sistema geotermal engloba les dues vessants de l'Albera, abarcant una àrea total pròxima als 60 Km2, que inclou la conca del riu Anyet a la part sud i la conca del riu Roma (afluent del Tet) a la part nord.

La temperatura de l'aigua al reservori es troba entre 70ºC i 80ºC aproximadament.

La zona de descàrrega inclou una àrea que pot anar des dels Solers (100m) fins a Sant Climent (70m), de forma difusa durant el seu recorregut, amb manifestacions puntuals importants, com l'estany sulfurós o la font pudosa, on s'acaba la zona de descàrrega.

El sistema geotermal presenta una gran capacitat d'autoregulació, aquest fet implica que manté amb mínimes variacions les seves característiques i propietats. Pert tant no està sotmès a variacions temporals produïdes per cicles de variació de la recàrrega.

El sistema geotermal no rep aports de l'aqüífer al·luvial Quaternari, per tant no es produeix barreja abans de la descàrrega.

Els recursos mínims del sistema són de 0,5386 Hm3, les reserves mínimes són de 26,78 Hm3 i el temps de residència mínim de les aigües a l'aqüífer és de més de 50 anys.

L'intercanvi d'aigua amb l'aqüífer al·luvial Quaternari només es dóna en un sentit, l'aqüífer geotermal en la seva zona de descàrrega fa de zona de recàrrega de l'aqüífer més superficial.

Aquestes foren les conclusions a què vaig arribar, desconec si algú va continuar amb el projecte o en va fer cap seguiment. Si algú està interessat en com vaig arribar a aquestes conclusions o el mètode emprat no tinc cap inconvenient en facilitar-li la informació.

Mentre feia aquesta entrada se m'ha acudit el pròxim tema a tractar. Excavacions paleolítiques a casa nostra. experiències personals. Primer capítol "Abric Romaní", Capellades (Anoia).