ARQUEOLOGIA D'ESTAR PER CASA

Crec que era l'estiu del 2001 quan vaig anar a excavar a l'Abric Romaní de Capellades, per qui no ho conegui és un jaciment del paleolític situat a la comarca de l'Anoia, en un enclavament espectacular, l'excavació es fa en un cingle travertínic de desenes de metres de potència. El jaciment en aquell moment estava dirigit per l'Eudald Carbonell i en Robert Sala del departament de prehistòria de la URV. Abans de continuar, per qui no estigui avesat al llenguatge emprat, us diré que el travertí és una roca  carbonatada de ràpid creixement com la que es forma al llac de Banyoles i abric és una paraula que s'utilitza per definir un espai arresserat sense arribar a ser cova, també s'anomena bauma o balma. Un cop fetes aquestes petites anotacions us intentaré explicar en poques línies la meva experiència de 15 polsegosos dies entre pinzells i raspalls.

Font:Anoiadiari.cat

De sempre m'he sentit atret per la Història de la Humanitat i la de la Terra, així doncs, quan em va surgir la oportunitat de participar en un event d'aquesta magnitud m'hi vaig llençar de cap. Cal dir que les excavacions dutes a terme en aquest jaciment són de les més importants de la península a nivell de Paleolític. Dit això, us explicaré el dia a dia d'un excavador.

La nostra jornada era d'unes 8 hores, en les quals bàsicament cadascú es dedicava a raspatllar una quadrícula que ens havien assignat. La feina era feixuga i monòtona, et pots passar hores raspatllant sense trobar res de valor, i el que és pitjor, respirant pols a ple mes d'Agost.  Però quan tens la sort de trobar qulecom rellevant el cor se't posa a cent, és una sensació semblant a quan vas a buscar bolets i trobes un ou de reig o una tòfona, però multiplicada per 1000. Per algú que no té cap interés en la Història de la Humanitat pot pensar que trobar un nucli de quars, les restes de carbó d'un fogar, o els incisius d'un herbívor devorat per un Neanderthal no representa res de l'altre món, però per mi era molt emocionant; és una sensació indescriptible i crea addicció, quan trobes una peça t'entra el neguit de seguir excavant i trobar-ne de noves, com quan trobes una pinetell i busques la resta de la clapa. Molts de dies, al tard, et resisteixes a abandonar el teu lloc tot i tenir les cames adolorides i la gola seca, vols continuar perquè creus que està a punt d'aparèixer una altra peça, que pot canviar fer canviar hipòtesis i idees, CIÈNCIA en majúscules.

El temps passa volant, la companyonia entre excavadors és excel·lent, coneixes a molta gent interessant i de seguida t'hi avens. A més al vespre comparteixes històries, copes, rialles...cada dia et toquen les tantes i al dia següent cal matinar...Per descomptat és el pitjor moment del dia. No sé on dormen ara però nosaltres ho fèiem al pavelló del poble, havies de veure desenes de sacs de dormir aliniats amb motxilles amuntegades, semblava un camp de refugiats de les juventuts d'Esquerra.

Com que no hi havia qui es despertés ens posaven la música a tot drap i si havies anat a dormir carregat, ni així en despertaves, llavors hi havia tres mètodes de xoc, cada un més expeditiu que l'anterior, i depenent de l'estat del subjecte s'anaven emprant successivament. El primer era ruixar amb aigua freda al jove arqueòleg amb dèficit de son, el segon era llançar-li una bola de foc, és a dir un rotlle de paper de vàter encès a sobre del sac, no cal dir que els sacs sintètics tenen l'estranya costum d'encendre's força de pressa, per últim la més expeditiva i que va estar a punt de costar algun ensurt greu era buidar el gas de les bombones de butà (les taronges de tota la vida) dins del sac de la víctima. Per qui no ho sap a part de ser tòxic el gas liquat es troba a -0,5ºC o sigui que per contacte provoca a part d'intoxicació congelació. És a dir, que aplicant uns quants segons la bombona dins el sac de mòmia la víctima en sortia bastant perjudicada. Us preguntareu qui era el salvatge que utilitzava aquests mètodes més propis d'un règim nacionalsocialita, doncs el mateix Eudald Carbonell.

En definitiva anar d'excavacions seria com unes colònies per monitors, amb la diferència que al no tenir a qui tutelar acostumes a relaxar la disciplina i necessites a algú que se n'encarregui. És interessant constatar el fàcil que és alliberar-se a actituds que reprovariem  en altres circumstàncies, donat una entorn favorable tots ens tornem com els protagonistes del Senyor de les Mosques de William Golding, salvant les distàncies.

Per acabar vull dir que la primera excavació et queda gravada a la retina, anys després encara recordes moments i converses. Aquestes línies han pretès explicar, al marge de la vàlua científica del jaciment, (aquesta informació es pot trobar sense cap dificultat en innumerables publicacions). M'interessava fer un retrat, a partir dels meus records, de les vivències i el dia a dia d'un arqueòleg aficionat.

Animo a tothom que pugui que s'hi acosti, sobretot a l'agost, quan es realitzen les excavacions, hi ha un gran ambient. El 2001 erem cap a 100 persones treballant-hi.